El verb acudir és un castellanisme arribat a la llengua catalana cap al segle XVI. Afortunadament, en la majoria d’usos no ha substituït del tot els mots genuïnament catalans, i convé, doncs, condemnar-ne l’ús. Vegem com substituir-lo en cada cas.

En l’accepció d’anar a un lloc on hom ha estat cridat o atret per algun motiu la paraula més adient per a substituir acudir és anar. Així, doncs, en Joan no va acudir a la manifestació, sinó que hi va anar. Hi ha casos en els quals també es pot fer servir assistir: no acudirem a la reunió, en tot cas, hi assistirem. El verb acórrer també equival a acudir, però malgrat que és molt present en la literatura antiga actualment és un verb absent en la llengua del dia a dia.

Quan acudir es fa servir en l’accepció de recórrer a algú cal substituir-lo precisament pel verb recórrer. Així, no acudirem a la policia perquè ens ajudi, sinó que hi recorrerem. També es pot fer servir el verb apel·lar.

Acudir també vol dir oferir-se sobtosament a l’esperit una idea, un pensament, una resposta. En aquest cas tenim com a opcions genuïnes ocórrer, passar pel cap i venir a esment.

Un acudit

És relativament recent l’amainadament del mot acudit per a reemplaçar allò tan lleig del xist, el xisto o el xiste. Evidentment, d’acord amb el que hem dit abans, és una invenció desafortunada. En català hi ha moltes altres paraules genuïnes i si les fem servir totes enriquirem la nostra llengua: sortida, pensada, facècia, agudesa, dita, humorada.

Jordi Colomer

Advertisements