De tots els territoris que a principi del segle XVIII constituïen la Nació Catalana, el País Valencià va ser el primer a caure contra les tropes de felip V. La seva capital va lliurar-se a l’enemic sense mostrar amb prou feines resistència ni hostilitat; però la sobtada mansuetud d’aquells valencians no va servir-los per a res. El rei dels castellans, terriblement ofès pel que considerava una deslleialtat imperdonable, no va mostrar compassió… farcit d’arrogància i ira, va esmerçar recursos il·limitats a castigar i a humiliar els catalans d’aquelles terres.

La seva resposta va ser brutal i desmesurada arreu , però especialment a Xàtiva.

Xàtiva va ser “l’avís”. Amb la repressió exercida contra la ciutat, felip V pretenia escarmentar la resta de catalans i fer-los desistir de l’empresa que havien encetat contra la seva monarquia. Necessitava que el missatge fos clar, contundent, definitiu…

Molt abans que la paraula extermini fos adjudicada a la temptativa dels nazis d’eliminar el poble jueu,els catalans van atribuir-la al que l’any 1707 va esdevenir-se a Xàtiva: l’afany d’esborrar històricament, jurídicament i físicament un territori. En tot Europa, no se’n coneixien precedents.

Xàtiva era la segona gran ciutat del Regne de València i havia destacat per la seva forta resistència contra les tropes borbòniques. El setge comandat pel borbònic Asfeld va ser intens i va afectar la població civil, que queia abatuda al costat de les milícies. Per jutjar la crueltat d’aquest comandant, només cal llegir algunes de les descripcions que en féu posteriorment el filipista marquès de San Felipe, Vicenç Bacallar i Sanna: “Governava els pobles de València amb tanta severitat que semblava que li faltessin arbres per penjar els pobres miserables que transgredien els seus edictes”; “Va prohibir amb tant de rigor les armes, que un sol ganivet va conduir centenars d’homes al suplici”. Perduda tota esperança i captius ja de les tropes castellanes, els supervivents van ser obligats a abandonar la seva terra i van ser conduits cap a castella, tot i que la majoria van morir durant la deportació, començada el 17 de juny del 1707.

Felip V no es va conformar amb aitals represàlies i va acabar ordenant l’incendi de la ciutat. Així, Xàtiva va ser reduïda a cendres el 19 de juny del mateix any. El foc va durar prop d’una setmana i va endur-se fins al darrer vestigi dels catalans que hi havien nascut i respirat.

Amb la voluntat d’eliminar el nom d’aquella ciutat que l’havia desafiat, felip V va fer-lo esborrar de tots els mapes i documents oficials i el va fer substituir per “Nueva Colonia de San Felipe”. Nom grotesc que es va conservar fins a l’any 1811.

Per a assenyalar fins a quin punt l’extermini va ser real, repesquem les dades aportades l’any 1789 per Fra Carlos Castañeda, que va deixar escrit que el març del 1708, a Xàtiva, només hi restaven vuit habitants (dels 10.000 que tenia abans de la guerra).

“No es pot descriure un teatre més penós. Cercaven la mort els vençuts i pregaven que els matessin: ells i els vencedors feien foc a les cases; ells per desesperació cruel, els altres, per ira; i es volien morir, ja que creien que serien més feliços finint que servint el rei, a qui odiaven. […] No es pot discernir qui encenia el foc amb més afany, si els propis o els soldats; no es va perdonar res, ni els temples; pocs sacerdots van poder escapar-se, poques dones, i d’home, cap. No hi va restar res a Xàtiva, ni el nom. […].

Amb aquestes paraules el marquès de San Felipe descriu el calvari que van patir aquells catalans a mans de les tropes franceses i castellanes. Calvari que ha permès que avui dia, a la ciutat, felip V pengi encara de cap per avall, en homenatge a tots els qui van perdre la vida defensant el passat i bregant pel futur de Catalunya.

Sílvia Orriols

Advertisements