Sílvia OrriolsPio Baroja ( l’home que va fer seva l’expressió “el carlisme es guareix llegint i el nacionalisme, viatjant”) va venir fins a Catalunya per a entrevistar-se amb els homes de la Unió Catalanista a principi del segle passat. A mesura que els catalans avançaven en el seu discurs i exposaven llurs arguments, Baroja, incrèdul i estupefacte, s’anava indignant, fins que, en un dels moments culminants del debat, no va poder estar-se d’etzibar-los: “Però això seu no és nacionalisme! això és odi!”

Els catalanistes de final del segle XVIII i principi del segle XIX no amagaven el seu profund despit cap a castella i els castellans, a qui acusaven no només del seu estancament econòmic, sinó també, i sobretot, de la seva progressiva i lamentable desnacionalització.

N’hi ha prou d’arreplegar un llibre de l’època per adonar-se que el recel i la rancúnia cap a la nació castellana reforçaven i enaltien l’amor i la devoció que sentien per la pròpia Pàtria. Per dir-ho ras i curt: l’amor a Catalunya i l’odi a castella eren sentiments bessons i indestriables.

Una guerra, una dictadura i una democràcia castellanes més tard, aquell odi, aquell anhel de venjar els morts, de recuperar les llibertats furtades, de restituir l’antiga dignitat… s’ha esvaït del tot.

Ara el nostre únic trasbals, el nostre únic retret, és que ens buiden les arques; que podent ser més rics ens empobrim per culpa de la “solidaritat imposada”. Com si les monedes que ens roben fossin més preuades o valuoses que les vides que han eixugat o la sang que han vessat per sotmetre’ns i assimilar-nos.

Quina mena d’éssers som, que ens preocupa que ens prenguin els diners i en canvi permetem i fins i tot facilitem que ens arrabassin la llengua i la identitat?

Hem creat un enemic abstracte, sense rostre, i l’anomenem espanya,… com si espanya existís!!! com si castella hagués desaparegut també sota l’ombra d’aquest estat llunyà i deshumanitzat, com si s’hagués entrebancat amb els seus exèrcits igual que nosaltres; com si els castellans s’haguessin fos i avui ja no ens assetgessin … per l’amor de Déu! castella mai ha set derrotada per espanya, espanya no ha ensorrat mai els baluards castellans, no ha degollat mai els herois de la meseta… espanya és només el sinònim de castella, el sobrenom que fa servir per diluïr-nos i empresonar-nos.

Som incapaços d’identificar l’enemic, incapaços d’odiar-lo per tot el que ens ha fet, incapaços d’encarar-nos amb qui fa tres segles que ens vol morts i brega per poder aconseguir-ho.

Semblem fascinats per ella; només la fascinació o la bruixeria podrien explicar que haguem oblidat i perdonat el reguitzell de greuges i vicissituds que hem patit i viscut per decisió seva.

Durant tres-cents anys hem set agredits amb paraules, amb armes, amb lleis,… hem vist esquarterar els defensors del nostre poble, hem vist com els arrossegaven pels carrers de Barcelona igual que animals, hem patit violacions i desterraments, invasions i genocidi… i, malgrat aquest escarramell de greuges i crims, hem passat d’odiar l’enemic a allitar-nos-hi.

Fascinant, oi?

Sílvia Orriols

Advertisements