joaquim torrentRomance de Castilla en armas s’anomena precisament un poema inclòs en el llibre escolar de “lecturas comentadas” titulat Camino -res a veure amb el seu homònim d’Escrivà de Balaguer-, signat per Adofo Maíllo i publicat a la dècada dels quaranta del segle passat. És un llibre que va arribar a les meves mans de manera fortuïta, quan em trobava remenant uns prestatges a la casa que tinc llogada en un petit poble rural situat entre el Baix Penedès i l’Alt Camp. Segons que sembla havia estat utilitzat per l’actual propietari quan era infant I vivia en aquest mateix immoble amb la seva família. Encara es pot observar a l’angle superior dret del primer full, escrit acuradament amb ploma, el seu nom i cognom amb la següent datació: “noviembre 1953“.

Aquest llibret no desdiu gens del mobiliari d‘aquesta casa d’antics pagesos mínimament benestants, el qual ha romàs ancorat en el temps i es manté igual, no ja com en els anys quaranta, sinó com a inici del segle XX: mobles amb decoració de marqueteria, utensilis antics, tant destinats a les feines del camp com a ús domèstic -per exemple, un bressol de fusta desat a les golfes, per on devien haver passat diverses generacions-, i mil i un detalls i reminiscències d’èpoques passades, des de gots de vidre gruixut i càntirs a antics catecismes preconciliars, passant per una bandera espanyola monàrquica, que sens dubte es devia penjar per Corpus i per la festa major. La sensació d’antigor encara es fa més accentuada si hi afegim la lectura de l’esmentat manual; sensació, però, que es barreja amb la sorpresa i la indignació en comprovar com l’abjecte règim franquista no tenia el menor escrúpol a l’hora d’imposar la seva arnada I totalitària visió de la realitat als pobres infants catalans d’aquella època.

Vulgues no vulgues, haver sofert determinades situacions històriques, com el franquisme -però no només aquest règim-, ens ha marcat negativament, de manera indeleble. Sovint ha estat dit que som un poble que ha patit paus més dures que guerres, es a dir, llargs períodes de dependència a poders aliens i sotmès a una opressió i a una humiliació constants. Això ha fet que l’actitud genuflexa davant tots els àmbits de la vida hagi impregnat la nostra societat per tots els porus i ens arribi a semblar com la més natural; fins al punt que hem arribat a interioritzar tant la renúncia que ja no es necessària cap opressió. Com malauradament va constatar Rovira i Virgili, “l’espectacle d’un poble ajupit es molt més trist que el d’un poble oprimit”…

Aquesta actitud de dependència es indestriable històricament de la incapacitat congènita dels catalans per influir a l’Estat, la qual,, segons Gaziel a Meditacions en el desert (1946-1953), “estaria relacionada amb la incompatibilitat profunda amb el poble castellà, essencialment antiburgès i imbuït d’uns valors molt diferents als de la resta de pobles europeus”. Per adonar-nos fins a quin punt aquestes afirmacions son certes nomes cal llegir algun dels textos escrits per l’autor del manual Camino, Adolfo Maíllo, qui va ser Inspector General de Enseñanza Primaria en plena dictadura franquista i que ha estat definit en un llibre de recent publicació com “un pedagog orgànic de l’Estat”:

La escuela de España tenderá a formar héroes (…). No artesanos, ni profesionales; ni incluseros del mundo; ni pioneros; nuestra escuela formará caballeros a la española. Caballeros andantes del ideal nuevo, Quijotes de la gran Caballería que se va a formar para dar la batalla definitiva a los credos abstractos, desustanciadores y esterilizantes (…).

Així no ens hauria d’estranyar l’aberració que representava obligar a llegir els infants catalans de postguerra -i especialment els del món rural, aïllats i sense els actuals mitjans de comunicació i transport- textos com els següents, reproduïts a Camino: La vuelta del destierro -del Cid-,Romance de Onésimo Redondo, El Generalísimo Franco-sonet laudatori-, Romance de Castilla en armas, Arias Gonzalo nombra caballero a su hijo, etc. Aquests títols, que per se ja ho diuen tot, simbolitzaven, en tota la seva cruesa, la imposició a un poble vençut i inerme d’una mitologia i uns referents històrics i polítics absolutament aliens, mitjançant un autèntic rentat de cervell. Era la imposició, pura i dura, sense subtileses ni matisos, de la llei dels vencedors, que anava aparellada a una adscripció nacional de base castellana i que excloïa i proscrivia qualsevol divergència o peculiaritat.

De tota manera no ens hauríem d’enganyar, aquesta política d’anihilació cultural no ha estat només pròpia de determinats règims totalitaris, tot salvant les distàncies podríem trobar molts elements comuns entre Camino I el Petit Lavisse, el manualet d’una pretesa història de França que no és més que un barroer pamflet destinat a l’adoctrinament i a la uniformització més descarada dels futurs ciutadans de l’Estat francès. Malgrat tot, no destil.la l’ardor guerrer de Camino. En aquest el que més impressiona és el seu bel·licisme declarat i com s’exalça l’esperit castellà, fent especial menció de com tot Castella s’aixeca en armes per combatre una República que, pel simple fet d’establir unes minses disposicions descentralitzadores i democràtiques, és percebuda com un perill per a la secular hegemonia castellana dins l’Estat i de les classes dominants que s’hi emmirallen; es glorifica l’esperit de croada, pel qual tot un poble -en aquest cas l’hispanocastellà, però podia ser qualsevol altre, com hem vist als nostres dies als Balcans- és empès, degudament manipulat i amb pretextos més o menys ideològics a agafar les armes. Com a mostra em permeto reproduir els següents fragments literaris -prou eloqüents- inclosos a Camino:

‘’Por la parda geografía
de la tierra castellana,
clavadas en los fusiles
las bayonetas brillan.
El Cid, con camisa azul
por el cielo cabalgaba”

“En Toledo se apagan
los idilios de la Cava.
Burgos y Valladolid
marchan a la Cruzada
y quedó muda de amores
la plaza de Salamanca.
Todos los hombres se fueron
al comenzar la batalla’’

Això, i textos semblants, era el que “el régimen de Franco“, com diuen ara certs historiadors afins al PP, obligava a llegir els infants catalans en aquella fosca, dura i llarga postguerra, tan ben reflectida per Jaume Cabré i Emili Teixidor, respectivament, a Les veus del Pamano i Pa negre. Brutal! I encara ningú no ha demanat perdó. I encara acusen els catalans de no sé quantes coses quan, ni de lluny, hem obligat cap poble veí a combregar amb rodes de molí… I no tan sols això, sinó que els descendents biològics dels qui van perpetrar totes aquelles barbaritats insisteixen a voler-nos imposar les seves mentides I tergiversacions històriques -degudament maquillades I posades al dia- i a voler-nos assimilar plenament… Malauradament hi ha coses que no canvien mai…

Ah, I m’oblidava d’un detall, el manual Camino va ser editat a Barcelona per una prestigiosa I molt arrelada editorial pedagògica catalana…. Malauradament hi ha coses que no canvien mai…

Joaquim Torrent

Advertisements