El verb preguntar i el mot pregunta són dos sobrevinguts relativament recents en el català. No és fins a final del segle XVI i amb més força en el segle XVII que aquests castellanismes comencen a desplaçar els genuïns demanar i qüestió. Són dos mots clarament castellanitzadors, car tan sols es diuen en castellà i en llengües esdevingudes ja llengües satèl·lit o dialectes seus, com l’aragonès i l’asturià (en aquest cas, pregunta muda de forma i fa entruga), com també en el portuguès (perguntar i pergunta), que fa partida del mateix grup lingüístic que el castellà. En català, en lloc de preguntar sempre havíem dit demanar o demandar, i en lloc de pregunta, qüestió i fins i tot demanda. De fer una pregunta en solíem dir fer una qüestió. La resta de llengües de la nostra família lingüística, és a dir, el francès i la resta d’occitans, encara avui dia fan servir els seus equivalents de demanar i qüestió. També en italià trobem domandare i domanda i quesito.

Demanar i qüestió no són mortes del tot, encara es belluguen, però mentre lluiten per la seva supervivència un altre castellanisme que hi està relacionat ha guanyat terreny: contestar per respondre. En català no contestem les qüestions, hi responem. En català genuí contestar tan sols vol dir discutir, contrariar, replicar, i una contesta és quelcom molt més desagradable que una resposta.

Finalment, si algú es demana arran d’això com n’hauríem de dir del contestador automàtic, la solució és molt simple: enregistrador automàtic o responedor automàtic.

Jordi Colomer

Advertisements