Jordi ColomerSóc espanyol. Nat a Girona ja fa massa per poder considerar-me jove, pels meus cognoms puc intuir que els meus avantpassats ja corrien per les Espanyes temps ha, diguem uns quants segles: set, vuit, nou, deu? Qui sap! Les Espanyes, com deien els nostres avantpassats fa temps. Espanyol, com ens deien, als catalans, la gent de fora per referir-se a nosaltres.

Sí, ho admeto. Us provoco. Un xic. Potser sóc espanyol, geogràficament parlant o amb una visió de segles enrere, però no me’n sento gens. Fins i tot, no us penseu, m’ha fet certa angúnia això d’escriure dues vegades “sóc espanyol”. Em sento només i plenament català, però a vegades fot ràbia fins a quin punt Castella s’ha ensenyorit d’Espanya i del concepte espanyol per a dissimular el seu imperialisme, la seva fam d’expansió. I a vegades, malgrat tan sols sigui per deixar en evidència enganyoses ideologies artificials i projectes imperialistes disfressats, abelleix etzibar realitats amagades que per la manera de veure les coses d’ara poden sobtar: sóc tan espanyol (que Déu em torni a perdonar) com algú de Jaén, o més i tot (valga’m Déu!)! Ço que no sóc, de segur, és castellà. Ni ara ni mai.

Jordi Colomer

Advertisements