Sílvia OrriolsÉs un pronòstic greu. Gairebé insultant. Que un poble que fa tres-cents anys que malda per a sobreviure hagi perdut tota possibilitat de recuperar la llibertat furtada és quelcom injust i indignant.

Per més que hi estiguem avesats, a la desraó i a la injustícia, el fet de saber que mai més no recuperarem allò arrabassat no pot ser-nos indiferent; per força tard o d’hora ens n’haurem de plànyer.

Podríem declarar la independència avui mateix i seríem tant esclaus de castella i frança com ho érem ahir al vespre. Perquè en el cas dels catalans, la llibertat no equival a fugir ni a escapar-se; no deixarem pas de ser captius fent referèndums ni servint-nos de mil astúcies legals …. Ja podem, ja, fundar o refundar Catalunya, aixecar fronteres i baluards… Per Déu! Ningú no ens esbotzarà la porta! L’enemic, per si no ho havíeu capit, ja ha travessat la frontera, és dins; dorm entre nosaltres.

Per ser lliures de debò, caldria que castella i frança reculessin. Que s’enduguessin les seves lleis, la seva llengua, el seu exèrcit, el seu govern i la seva gent cap allà enllà: als dominis dels seus ancestres. Que desfessin tot el que han fet en aquests tres-cents anys de colonització i esclavatge; fins que la seva petja fos tan fonedissa i insignificant que amb prou feines poguéssim sotjar-ne el rastre.

Això s’esdevindrà? Declarada la independència foragitarem l’enemic francès i castellà? O afectuosament repartirem la nacionalitat catalana?

Si fem cabal dels portaveus dels partits polítics és evident que el fet de ser català ja no és gran cosa; no vol dir res, llevat de viure damunt Catalunya. Per tant, és fàcil endevinar que la nostra nacionalitat serà adjudicada a tothom, fins i tot a aquells que ruixaran de colonialisme els nostres carrers i places; que faran que Catalunya, malgrat la independència, continuï a ser francesa i castellana.

Només cal fer una ullada al paisatge esllanguit que ens envolta per adonar-nos-en. Però malgrat l’evidència, malgrat aquesta foscor imminent, els catalans decideixen aclucar els ulls i negar-la.

Perdoneu si us trinxo els somnis, però he de fer-vos-en cinc cèntims de la vostra situació actual: sou l’ètnia autòctona, sí, però també la minoritària, heu set vençuts amb armes i amb decrets, us han tombat l’orgull, pres la terra i vessat la sang, …i ara, perpetrada la substitució ètnica, essent amb prou feines el 35 % de la població, encara serveu esperances d’adjudicar-vos la victòria?

Obriu els ulls. Mai no serem lliures de debò.

Potser aconseguirem la independència política, no ho nego; potser ens deslliurarem d’aquests governs estrangers que ens aprimen i ofeguen les arques, però la llibertat, la LLIBERTAT real, no.

No mentre castella i frança respirin impunement damunt Catalunya.

Sílvia Orriols

Advertisements