Jordi Colomer. Llicenciat en història i màster en correcció.
Jordi Colomer. Llicenciat en història i màster en correcció.

L’origen dels mots Catalunya i català ha estat, de fa temps, motiu de debat. S’han elaborat moltes teories sobre l’origen i el significat del corònim de la nostra nació i del nostre adjectiu gentilici, però cap ha estat encara prou concloent. El debat continua, doncs, ben viu. En aquest article exposo la meva teoria: ambdós mots vindrien de la llengua celta i català voldria dir el millor en el combat i Catalunya, doncs, la terra dels millors guerrers.

Abans de parlar de les teories que s’han defensat fins ara, crec que toca situar en el temps l’aparició tant del corònim Catalunya com de l’adjectiu gentilici català. Deixant de banda documents que són considerats falsificacions, hom troba aquestes paraules per primer cop al principi del segle XII. Durant molts anys es va creure que el Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus, text escrit en llatí per un pisà entre 1115 i 1120, era el primer testimoni escrit dels nostres corònim i gentilici. Aquest escrit versa sobre la croada promoguda pel papa Pasqual II contra les illes Balears, en la qual participen pisans i catalans. Aquesta croada va tenir lloc entre els anys 1113 i 1114, i hi va participar el comte Ramon Berenguer III, el qual hi és descrit com a «catalanicus heros», «rector catalanicus» i «dux catalanensis». També s’hi parla de «Catalania». Tanmateix, ara es considera com la primera referència documental sabuda del gentilici català el jurament fet pels homes de Carcassona al mateix Ramon Berenguer III de Barcelona, amb data del 1107 o del 1112, el qual està copiat en el Liber feudorum maior. En aquest document apareixen un Geral de Cataluign, un Raimundi Catalan i dos Arnal Catalan.

Podríem deixar-ho aquí i considerar, doncs, que l’origen l’hem de situar al principi del segle XII, però és lògic pensar que, malgrat aparèixer per escrit en aquest moment, aquests mots venien de temps enrere. I curiosament tenim un testimoni històric que fins ara no s’ha tingut mai en compte, segurament per desconeixença, a l’hora d’elaborar i fonamentar teories.

L’historiador Pere Miquel Carbonell (1434-1517) diu a Chròniques de Espanya fins ací no divulgades, una història universal catalana escrita entre el 1495 i el 1513 i impresa el 1547, la seva crítica a l’argumentació que Pere Tomic, historiador del segle XV, dóna de l’origen del corònim Catalunya en la seva obra Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona, editada el 1495: «Admiració molta dóna a misser Hierònim Pau e a mi, componedor de la present història, lo que és recitat per lo dit mossèn Thomic [de] certes gester de Auger Catalò sens fundament algun. Per cert, fóra stat molt convenient hagués nomenat lo auctor qi ho posa, car tals coses no-s ligen en historial algú approvat. Axí, pot passar com a cosa apòchrifa e de poca fe, majorment que fins al temps de Carolo Calvo emperador no legim aquests noms de catalans, sinó que dita província se nomena, en temps de Carles Maynes e de Loýs emperador, de Hespanya gòttica.» Així, doncs, Carbonell situa l’aparició «d’aquests noms de catalans» entre els anys 840 i 877, que és el període en el qual «Carolo Calvo», és a dir, Carles el Calb, va ser el rei dels francs occidentals.

Però quina autoritat podem atorgar a les paraules de Carbonell? Aquest historiador va ser l’arxiver reial de l’Arxiu Reial de Barcelona durant quatre dècades, entre el 1476 i el 1517, any de la seva mort. Per tant, hem d’acceptar com a fet poc discutible que Carbonell era plenament sabedor d’allò que afirma en la seva crònica, que, d’altra banda, està escrit amb una naturalitat que encara impregna de més veracitat la seva afirmació. A més, Carbonell va tenir durant quaranta anys accés a més documents dels que pugui consultar cap historiador d’avui dia i no tenia cap motiu per a mentir. De veracitat, doncs, crec, n’hi hem de donar molta.

Ultra això, cal tenir en compte que els cognoms reapareixen vers els segles IX i X, i que aquesta gent de cognoms catalans que apareix a principis del segle XII no sorgeix del no-res, i costa de creure que si s’anomena heroi i duc català Ramon Berenguer III aquest mot fos de nova creació i sense un significat amb un valor important, ja que s’estaven vindicant les seves qualitats com a líder militar.

Tot això, juntament amb els arguments lingüístics, ens pot ajudar a verificar les principals teories exposades fins ara.

A Orígenes Históricos de Catalunya, publicada el 1899, el filòleg, advocat, historiador i taquígraf Josep Balari i Jovany va defensar que català venia de castlà, el qui tenia la jurisdicció d’un castell. El primer problema que fa trontollar la teoria és el fonètic: la intercalació de la a entre la t i la l. També hauríem de demanar-nos com cau la s del mot castlà, una caiguda gens normal, ja que a Catalunya trobem desenes de noms de pobles que provenen de castell, i només en un cas, el de Catllar, s’esdevé aquesta desaparició de la s, i, a més, sense que hi aparegui cap a entre la t i la l. Finalment, no només ningú no ha trobat mai cap document en què es conservi alguna forma de transició, com un eventual Castalonia, per exemple, sinó que aquesta teoria no explica perquè sovint trobem escrit el corònim amb una h rere la lletra t.

L’altra teoria popular és la que defensa que l’origen dels mots Catalunya i català el trobem en el mot Gòtia. Sens dubte, aquesta és una teoria que atrau molts romàntics. Hi ha tres variants d’aquest origen. La primera teoria considera que Catalunya derivaria de Gotholandia, és a dir, de terra dels gots. Aquesta teoria té com a argumentació a favor que, certament, a Catalunya els gots eren la classe dominant i que en temps carolingis el territori es va dir oficialment Gòtia. Tot i així, que una suposada Gotholandia derivi en el mot Catalunya és lingüísticament poc defensable. L’ensordiment de la g en k i la conservació de la t intervocàlica, que normalment hauria d’haver sonoritzat en d, són «dificultats serioses», es diu en el Diccionari Català-Valencià-Balear. A més, el sufix land hauria d’haver derivat en landès, com en el cas d’irlandès. La majoria d’aquests problemes es repeteixen en les altres dues teories derivades de Gòtia. Aquestes són Gothoalania (gots i alans) i Gothia Longia (La Gran Gòtia, o la Gòtia de més enllà). En el primer cas, a més, cal afegir-hi la dificultat que no es coneix cap presència important d’alans en territori català. A més a més, hi ha altres dades prou importants, per exemple que variants dels mots Catalunya i català i Gòtia i got conviuen en alguns textos, i això vol dir, per tant, que fan referència a coses diferents.

Una altra de les teories més conegudes és la que fa derivar el nostre gentilici de la tribu ibèrica dels lacetans. Aquesta teoria, que implicaria una metàtesi, té impediments fonètics i topa el fet que el gentilici hauria d’haver romàs soterrat i sense aparèixer en documents molts de segles. A més, els primers documents en què apareix el gentilici i el corònim fan referència a indrets on no hi va haver mai lacetans, i la teoria tampoc no explica l’existència de la h.

La teoria del Monte Catanu, la forma medieval de Montcada, és molt recargolada. Com en l’anterior, les primeres aparicions del corònim i del gentilici no tenen res a veure amb Montcada i la teoria tampoc no explicaria l’existència de la h. I sembla molt estrany que el nom d’un topònim local hagués donat lloc al nom de la nació.

Les teories que defensen un origen àrab també tenen problemes. Un dels grossos és que quan a Europa ja es parlava de catalans i de Catalunya ells encara es referien a nosaltres en els seus documents com a francs. L’historiador Pere Balanyà explica que el nom de Catalunya podria tenir el seu origen en l’expressió aràbiga «Qat’a Al-Gunya», que vol dir «terra de riquesa». Segons diuen, és així com la comunitat musulmana establerta a Mallorca anomenava la terra a la qual s’acostaven a cop de vaixell per fer negocis. Si la força de la teoria és la semblança amb el mot Catalunya, cal recordar que abans de dir Catalunya es va dir Cathalonia, Catalania i altres variacions del nom. A més, com hem vist, sembla clar, després de llegir què va dir Carbonell, que primer devia ser el gentilici, com a cognom, que no pas el corònim. Per aquests motius tampoc veig consistent la teoria de Joan Vernet, que ha defensat que el nom vindria de Qal’a Talûniya, una fortificació entre Osca i Lleida, segurament Montsó.

L’origen celta

Descartades les altres teories, la sola que no presenta problemes etimològics de cap mena i que no entra en contradicció amb el que diu Carbonell és la de l’origen celta. Aquesta sempre s’havia fonamentat en una suposada migració d’una tribu de la Gàl·lia Belga, la dels catalauns, però el problema raïa en el fet que no es coneix cap vinguda d’elements d’aquesta tribu al nostre país. És per això que aquesta teoria mai no ha agafat gaire volada, però, com veurem, es poden formular altres hipòtesis.

Verifiquem, però, els fonaments lingüístics que avalen la teoria i després assajarem de trobar una explicació històrica. De fet, uns dels punts a favor més importants és que de la sola llengua que pot venir una paraula començada per catal és del celta. En català, les poques paraules existents començades per cata són molt majoritàriament d’origen grec, i normalment aquest cata es refereix a la preposició que significa sota. Aquests serien els casos, per exemple, de cataclisme, catalèpsia, catapulta i moltes més. En el cas de català i Catalunya aquest origen, però, no tindria cap sentit. A sota de què? A més, tindríem un problema amb la l. Amb el celta, però, tot s’explica molt fàcilment.

La paraula catu, que en celta també es presenta amb les formes cat, cath, cad, kad i alguna altra més, significa combat i era d’ús molt usual a l’època romana i abans i tot. El trobem freqüentment en la formació del nom de pobles celtes i de personatges d’aquestes tribus.

Així doncs, hom ha recollit els noms de Catuena i Catuenus (nascut del combat) a Portugal; Catugnatus (fill del combat) va ser el cap de la revolta dels Al·lòbriges contra Roma el 61 aC; Catumandus (qui combat a cavall) va ser un cap dels celtoligurs als encontorns de Marsella. També coneixem Catuvolcus (falcó del combat), Vel·locast (el millor al combat) i Catumelus (aquell qui és dolç en el combat), cap del celtes en la guerra d’Ístria contra Roma, com també molts d’altres.

Pel que fa als pobles, hi ha els catúriges (reis del combat), que van lluitar contra Juli Cèsar; els catusloges (tropes de combat), a la Gàl·lia Belga; els catuvel·lans, poble belga de la Britània que va lluitar també contra Cèsar. Aquests possiblement estaven emparentats amb els catalauns, la famosa tribu que s’ha dit que podria ser l’origen del nostre nom. Tant catuvel·lans com catalauns voldrien dir etimològicament «els qui dominen el combat», «els qui dominen el camp de batalla», «els millors guerrers».

Actualment, també trobem topònims amb aquest origen, com Châlons-en Champagne, Châlons-sur-Saône, Châlons-sur-Vesle, Châlons-du-Maine, Cazlona (a Jaén,curiosament provinent de Cathalona), Cadoalla (Lugo), entre molts d’altres arreu d’Europa.

En els cognoms encara es conserva també la presència d’aquest mot. Per exemple, és el cas de cognoms com Cathal i Cath, entre uns quants més.

En el cas dels catalans, la paraula tindria la mateixa formació que la tribu dels catalauns, construcció que tenim registrada en el temps de diverses formes i en diversos llocs, com catuelauni, catalauni, cad-wallan, catu-galauni, catualli o Kaduuallah. Tots aquests noms serien versions diferents de la mateixa construcció. Catu, de combat, de guerra, i vellauni, que vol dir «els millors» o «els caps». Aquesta paraula devia ser molt usual entre les tribus celtes, i no només es devia limitar al nom de la famosa tribu assentada prop dels camps catalàunics, el conegut lloc on visigots i romans van aturar Àtila, sinó que també devia ser una paraula d’ús comú.

Aquest origen celta soluciona,també, un dels principals problemes que tenen les altres teories, que és la presència sovintejada de la h en el nostre corònim durant molt de temps. Com hem vist, cath és una de les possibles formes de la paraula combat en celta. Això indicaria un so fricatiu, que trobem en el cas de cognoms com Cath i Cathal i en el cas de Cazlona, a Jaén. Així, és possible que al principi les paraules català i Catalunya s’haguessin pronunciat amb aquest so fricatiu.

Un cop exposats els arguments lingüístics que fan de la teoria celta la més consistent de totes en aquest aspecte, cal trobar ara hipòtesis plausibles amb les quals es pugui explicar per què Catalunya és el corònim de la nostra nació i català és el nostre gentilici.

Podem trobar dos camins independents, que, a més, podrien haver coincidit, fet que encara explicaria millor la pervivència d’aquest mot celta. Cal dir, en primer lloc, que tampoc no és estranya la presència de substrat celta en el català i en altres llengües d’oc. Paraules tan comunes com trau i camí tenen origen celta.

Dit això, en primer lloc cal destacar que l’origen del nostre mot català l’hem de situar en gran part en uns territoris que actualment són a l’Estat francès, a Occitània, concretament en els departaments de Rasés, l’Aude, l’Arieja i el Tarn, i en zones properes. En aquests territoris la influència celta és molt més forta que al sud dels Pirineus. Aquest fet fa més probable la pervivència d’un mot com catalaun o catalaunicus, sobretot en una zona amb una orografia afavoridora, com pot ser la del Rasès, país on, d’altra banda, hi va haver una ciutat visigòtica molt important, Rhedae, actualment dita Rènnas del Castèl, molt coneguda per la pel·lícula El codi Da Vinci. De fet, avui dia són uns departament en què els cognoms Catala, Catalan, Cathala, Cathalan, Cataló, Cathalo i Catalon són molt més presents que en cap altre lloc.

Precisament és on podríem dir que trobem l’origen de la dinastia comtal catalana. Bel·ló de Carcassona, avi de Guifré el Pilós, va ser el primer comte de Carcassona i es diu també que va ser un magnat del Conflent, terra veïna del Rasès, on també hi tenia dominis, car es coneix que feia moltes generacions que el seu llinatge era important en aquesta zona, potser fins i tot de quan els francs van empènyer els visigots cap al sud després de la desfeta d’aquests a la batalla de Vouillé, el 507.

Als visigots, arribats a la zona en un temp en què segurament encara podia subsistir la llengua celta o hi podia haver un substrat més important (es fa difícil saber quan va desaparèixer el celta com a llengua parlada a l’Europa continental, però hi ha qui parla del segle VI) aquest mot, si s’usava, no els devia ser gens estrany, i, fins i tot, hom podria demanar-se si ja l’usaven ells prèviament per dos motius: encara feia més temps que eren a la Gàl·lia, car hi havien arribat al segle IV, i van lluitar juntament amb els romans contra Àtila en els camps catalàunics.

Cal remarcar que la batalla dels Camps Catalàunics va ser un fet bèl·lic de primera magnitud en la història de l’Antiguitat. Encara avui dia tothom ha sentit a parlar d’Àtila, rei dels huns occidentals, del qual fins se n’han fet films, fet que pot ajudar a entendre fins a quin punt aquest nom devia atemorir els habitants del decadent Imperi Romà de mitjan segle V. Malgrat que el seu imperi va desintegrar-se amb la seva mort (uns anys després de la derrota en els camps catalàunics), va esdevenir una figura llegendària en la història d’Europa. És recordat com a paradigma de crueltat i brutalitat, i se’l coneix a vegades amb el sobrenom de l’Assot de Déu. Es deia que per on passava el seu cavall no hi tornava a créixer l’herba. Hem d’entendre, doncs, la immensa por que devien sentir els habitants de les zones atacades per Àtila i els seus exèrcits. Amb aquest escenari, els visigots, que ja havien estat derrotats pels huns l’any 375, com també les restes d’un delmat ja Imperi Romà d’occident, s’enfrontaven l’any 451 a una amenaça que posava en perill la seva supervivència. Els visigots, tradicionals enemics de Roma, feia pocs anys que s’havien establert a l’oest de la Gàl·lia com a federats, és a dir, com a aliats dels romans. L’única via per aconseguir un futur era cercar a tot preu una victòria contra el rei húnnic Àtila, que no lluitava només amb els seus, sinó que va aconseguir una coalició amb altres pobles bàrbars, com els ostrogots i els taifals. No se sap del cert el nombre d’homes que va involucrar aquella batalla, però es parla de més de cent mil homes entre ambdós bàndols, una quantitat molt important a l’època. L’historiador got Jordanes explica que en la batalla, després de la mort del rei visigot Teodoric, els visigots van llançar-se contra el cos muntat dels huns i van obligar Àtila a refugiar-se en el seu campament. Amb Àtila atrapat al campament, els visigots es van dedicar a buscar el seu rei desaparegut. Van trobar el cos de Teodoric cobert d’una pila de cadàvers i se’l van endur tot entonant càntics heroics. Quan va tenir coneixement de la mort del seu pare, Turismon va voler assaltar el campament d’Àtila, però Aeci el va dissuadir i el va convèncer de tornar a Tolosa (la capital del seu regne) per consolidar el tron que acabava d’heretar. De fet, es pot dir que la batalla va acabar com solen acabar a vegades les partides d’escacs: en taules. Però, com si fos boxa, la batalla per punts va ser per al bàndol romanovisigot. Àtila es va retirar, Flavi Aeci va poder oferir a la història una de les darreres victòries a l’Imperi Romà i els visigots van assolir anys després el zenit del seu regne a la Gàl·lia.

No és estrany, per tant, que aquella batalla i el fet d’haver aturat el fins aleshores invencible Àtila hagués insuflat en els ànims del poble visigot un motiu d’orgull, i que aquella victòria hagués esdevingut mítica en l’imaginari d’aquest poble. No és gens forassenyat, doncs, pensar que el nom de catalàunic hagués perdurat com una mena de sobrenom i motiu de prestigi i fos usat pels llinatges aristocràtics presents en aquella batalla. Igualment podria haver perdurat també per anomenar els homes d’armes, els guerrers. Aquestes dues vies, la del substrat i la del record de la batalla dels Camps Catalàunics serien una explicació plausible a la pervivència del mot catalàunic a les zones esmentades, ja fos una o altra, o les dues alhora, malgrat que m’inclino més per la via de la batalla com a possible origen del que finalment va esdevenir el nostre gentilici, el qual, més endavant, va donar lloc al nom de la nació.

Jordi Colomer

Advertisements