joaquim torrentDarrerament veiem, amb declaracions i fets, com els nostres polítics (SIC) afirmen sense cap mena de pudor que la qüestió de la llengua és una “qüestió a superar” (RESIC), i que el que cal és mirar cap al futur i deixar-nos de romanços, que el més important és ser força cosmopolita, per exemple fent servir el castellà. Tot això i més, i no únicament en el camp del sucursalisme o l’unionisme, sinó també en el camp dels qui s’autoanomenen sobiranistes. És una remor de fons persistent i profunda, que ja fa molts anys que es percep i que no ha emmudit mai, al contrari, ha augmentat d’intensitat. Una remor que, en definitiva, duu implícita l’acceptació de la supremacia de la llengua espanyola en tots els ordres de la vida pràctica i quotidiana –canals de televisió digital, publicitat, contractes, relacions internacionals, etc.-, amb la qual cosa el català resta relegat al bagul de les antigalles, que de tant en tant s’obre per a desempolsar-les, però que, malgrat el seu valor afectiu, més val mantenir en un racó i en la intimitat.

Algú podria esmentar el mot “fracàs”, però no seria escaient, perquè per haver-hi fracàs primer cal que hi hagi hagut la voluntat d’obtenir uns resultats diferents dels obtinguts, cosa que, sincerament, és dubtós que en el cas del català hagi existit de veritat per part d’uns polítics que de sempre han arronsat d’espatlles i encolomat el mort (de la llengua) a la ciutadania -només cal recordar aquella famosa campanya del “depèn de tu”- , i que han demostrat que la qüestió de la llengua era per a ells un immens llast. De fet, no hauríem de sorprendre’ns -tot i que amb les intervencions del senyor Rufian molts conciutadans, astorats, es posin les mans al cap-. Ja fa molts anys Joan Fuster en l’opuscle Ara o mai, Per una cultura catalana majoritària va dir clarament que “si als Països Catalans l’idioma fos fàcilment extirpable, la classe política hagués optat per extirpar-lo”. Igualment Quim Monzó va fer afirmacions del mateix tarannà: “És tan evident que la llengua agonitza que abans de l’occitanització definitiva volen assegurar-se el futur.” “Ara, ves per on -continua dient- la llengua no és l’eix de la nació. Que és la manera diplomàtica de dir: no subordinem les poltrones a la llengua perquè les podríem perdre.” Una actitud que el senyor Pujol ja va posar en pràctica a final dels noranta, quan, per exemple, parlava en castellà a Viladecans o Nou Barris, i que en les darreres campanyes electorals, malauradament, ha esdevingut norma generalitzada…

Joaquim Torrent

Advertisements