Jordi ColomerL’essència és allò per què una cosa és el que és, allò que hi ha en una cosa de permanent i invariable, allò que constitueix el fons de l’ésser, la natura pròpia d’una cosa. Convindrem, doncs, que l’essència és quelcom de bo, perquè, sense essència, res no és. En el cas de Catalunya és fàcil d’avinentar que, de segur, allò que constitueix el cor de l’essència de la nació és la llengua. No es fa estrany notar, doncs, que allò que més odien els enemics de Catalunya, tant els qui són fora com els qui tenim vivint entre nosaltres, sigui la llengua. L’enemic sap perfectament que sense llengua no hi ha nació, sense català no hi ha Catalunya.

Sobta a l’encop que el terme essencialisme tingui, sovint, fins i tot dins de les files catalanistes, tan poca bona acollença. De fet, fins i tot del moviment independentista estant, esdevingut tan naïf, ja hi ha qui en fa ús, del terme, per a atacar aquells qui més estimen la llengua.

És el cas d’un article que s’ha publicat fa poc i en el qual s’han llançat atacs durs contra els signants del manifest Koiné, mig comparant-los amb l’Stalin pel que fa als mètodes emprats (sí, no n’esteu assabentats, però els camps de reeducació i les purgues són el pa de cada dia en el món dels essencialistes catalans). En aquest article, l’autor, talment una concursant madrilenca de Cuatro ha dit fa poc dels catalans, considera que els essencialistes som “tancats”: “Promouen una cultura de l’odi, una mirada tèrbola de tornada a les essències, tancada, caduca i castrant.”

Ço que em sembla més curiós de l’article, però, és que tot l’antiessencialisme que traspua contra els defensors d’assegurar un avenir a la llengua catalana es transforma en essencialisme del bo quan l’autor parla de la seva llengua natal, el castellà, que va aprendre, no per atzar, sinó a “la falda familiar”, i de les desventures de la seva família quan va haver d’emigrar a Catalunya.

I no ho trobo malament. És bo estimar el llegat familiar i recordar tothora d’allà on es ve. I és això el que volem els catalans per a Catalunya. I la demanda clau, se’m fa evident, a mi: Algun immigrant castellà ha escrit mai un article semblant, ara o anys ha, a l’Estat francès, a Suïssa o a Alemanya? I aquí és on rau el problema de l’autor de l’article en qüestió. Per molt independentista que sigui, si és que ho és, per a ell Catalunya mai no serà com un país normal, amb tots els ets i uts, com Alemanya, on defensar l’alemany no deu tenir res d’essencialista, a parer seu. Malauradament per a ell, tots tenim essències, i en el seu cas l’essencialisme de l’imperialisme castellà el domina encara en el racó més pregon de l’ànima.

Jordi Colomer

Advertisements