En català tenim un munt de floretes i amoretes, mots amorosívols i expressions emmelades per afalagar o per seduir. En tenim tantes que no ens cal fer servir castellanismes, però malauradament alguns no tan sols s’han escolat dins la nostra llengua, sinó que també han arraconat els mots genuïns.

Dos castellanismes molt habituals són aquells de guapo/guapa i maco/maca (de majo/maja). Tan habituals que han esdevingut ben vulgars i propis dels poc imaginatius. Tenim paraules genuïnes que són pla més polides: bonic, polit, xamós, galanxó, formós, cotoliu, joliu, preciós, atractiu, atractívol, bell, bufó, fada, captivador, encaterinador, ullprenedor… Allò d’estar guapo en català és fer goig, fer patxoca, fer bona fila, i posar-se guapo és arreglar-se, empolainar-se, empolistrar-se, guarnir-se, entonyinar-se.

Un castellanisme que pot sorprendre és encisar, que ve d’hechizar. En català genuí és embruixar, encantar, fadar, fetillar, captivar, encativar, fascinar. I encís és embruixament, atracció, atractiu, encant, fascinació.

Encapritxar-se és un altre castellanisme innecessari. Podem reemplaçar-lo, per exemple, amb encaterinar-se.

També cal recordar que els catalans no sortim a lligar. Sortim a flirtar, cortejar, galantejar, galindejar, festejar, amorejar, envistar, pescar… I no hi ha lligons, sinó conquistadors, galants, faldillers, femellers

Jordi Colomer

Advertisements