Cada dia tots diem castellanismes, però l’objectiu sempre ha de ser dir-ne menys. N’hi ha que són ben habituals, car fan partida de les relacions humanes més bàsiques. A l’hora de saludar, cada cop costa més sentir algú que ho faci en català autèntic. Bones, bona tarda, bones tardes, què tal, hola… són castellanismes que han empudegat el nostre entorn. En català hem de dir bon dia tot lo dia i bona nit quan anem a dormir, amb un bon vespre opcional quan s’ha fet fosc. Aquest sistema, el de tota la vida, s’adiu amb el de totes les llengües del nostre entorn llevat del castellà, que és la llengua que ens ha infectat amb aquest virus del bona tarda.

Tampoc no hem de dir què tal?, un castellanisme al qual sovint els catalans  afegeixen un com va? o un com anem? potser perquè inconscientment perceben que és quelcom no gaire genuí. En català, doncs, cal dir només com va?, com anem?, com estàs?.

Hola és un altre castellanisme que ha gairebé reemplaçat del tot formes de salutació molt més genuïnes: Salut!, Ep!, Déu vos guard! i totes les que hem dit anteriorment.

A l’hora d’acomiadar-nos, ara han començat a agafar volada construccions com fins una altra (hasta otra), fins sempre (hasta siempre), fins a la pròxima, fins a la propera, etc. En català podem dir a reveure, fins després, fins aviat, adéu, adéu-siau.

Un altre castellanisme habitual s’esdevé a l’hora de les felicitacions quan s’escau un aniversari o un sant. En aquest cas, ara es fa servir molt el calc del castellà felicidades, és a dir, felicitats. Això és mer catanyol. En català, aniversaris i sants es feliciten amb un per molts anys!. De tota la vida. Si hom felicita algú per mor d’algun succés, ço que és més escaient és dir enhorabona o felicitacions, però mai felicitats.

Finalment, per als més planyívols, vull afegir que allò de ho sento no és res més que un calc del castellà lo siento. En català les coses ens saben greu.

Jordi Colomer

Advertisements