El verb iniciar en català no vol dir gaire res. La sola accepció genuïna d’iniciar és “instruir en els rudiments o principis d’una cosa; admetre a la participació i coneixença dels misteris religiosos o d’altres coses secretes” (DCVB). És a dir, es pot instruir algú en una religió, en un ofici, en una art, etc. En el sentit de començar, el verb iniciar és un castellanisme envigorit darrerament per la influència de l’anglès. En català hom comença quelcom, no ho inicia, i les coses comencen, no s’inicien. Les declaracions d’inici de processos i d’altres coses abstractes a les quals ens han acostumat els partits catalans haurien de ser declaracions de començament. Però, què n’hem d’esperar dels qui fan departaments d’hisenda, medi ambient i sostenibilitat, castellanismes que no calen i que tan sols es poden admetre amb una òptica castellanitzant?

Inici també és un castellanisme, que cal reemplaçar per començ, començament o principi, per exemple.

Si fem referència a començament i principi, no fa nosa afegir-hi que quan parlem del començament del segle XX o del final de l’any 1976 cal dir-ho així, en singular. Escriure o dir començaments del segle XX o finals de l’any 1976 és cometre un calc del castellà.

Jordi Colomer

Advertisements