Sílvia OrriolsAssociem la democràcia a situacions de pau, de prosperitat, de llibertat… Lluny de règims totalitaris, enclins a la guerra, a la fam i a l’esclavitud, la democràcia ens assegura una vida justa i digne, una vida en què decidim qui governa i com ho fa. Sembla un conte de fades dissenyat per entendrir nens innocents, però, d’innocent, tot plegat no en té res… el poder de la democràcia no rau en la justícia o l’equitat, sinó en la manera natural i ufana amb què atueix els afanys i la rebel·lia dels adults.

Als catalans se’ns ha doblegat l’orgull de moltes maneres, però la d’avui és, sens dubte, la més silenciosa i la més subtil.

Ningú no ens va demanar mai si volíem formar part de castella… la sola proposta seriosa que vam rebre era signada amb sang i segellada amb pólvora. No hi va haver referèndums, ni dobles qüestions, ni terceres vies,… no hi havia res a escollir, perquè els francesos i els castellans ja havien traçat el nostre futur, amb una goma d’esborrar als dits.

Avui, vençuts, envaïts i reduïts al 35% de la població, la democràcia ja no és l’eina que vetlla per la nostra llibertat, sinó l’arma que empunyen per a oprimir-nos.

Ahir vam ser conquerits amb fusells, avui se’ns exigeix que tombem els seus exèrcits i els seus decrets amb vots i somriures. Saben que som minoria a la nostra terra, saben que no podem vèncer, que el comptatge recompte de vots mai no ens tornarà a ser favorable.

Diuen que la democràcia és el millor sistema que hi ha hagut mai. Ho és sens dubte per als vencedors, per a aquells qui van saber imposar-se per vies no democràtiques, i que ara volen conservar llurs conquestes i privilegis. Per a ells, que han envaït i aixafat territoris, que els han farcit d’estrangers, que han minoritzat els indígenes… la democràcia equival a seguretat, a perpetuïtat… cap altre règim, de fet, podria oferir-los la victòria perenne pagant un interès tant baix.

Per a als vençuts, però, ja són figues d’un altre paner… Nosaltres hem set perseguits i esclafats abans de la democràcia, i atordits i humiliats per ella. La cadena és llarga, no ho podem negar, però proveu d’anar una mica més lluny… sentireu l’estrebada. No sou lliures, catalans, sou captius de la democràcia castellana com ahir ho éreu de la seva dictadura, de la seva monarquia o de la seva república.

Estacats a frança i a castella, aquesta és la nostra trista realitat. I contra això no hi ha democràcia ni justícia que puguem ni vulguem admetre.

La democràcia no et pot vèncer, d’acord, però et pot oprimir. Ho saben tots els estats que avui es fan dir democràtics i que, ahir, carretejaven bombes i fusells a grapats.

Que no us arronsin els seus discursos, els seus amaneios elegants i pausats… els seus llavis poden esquitxar milers de mots i a fe de Déu que tots us semblaran justos, però sentiu en quina llengua els han pronunciat? No és la llengua dels vostres avis aquesta que ara us governa la vida, és la llengua d’aquells que empaitaven i abatien els qui duien la vostra sang…

Que l’aurèola mística de la democràcia no us faci perdre la Raó.

La Raó és la sola cosa que sempre hem servat.

La sola cosa que tenim, la sola cosa que frança i castella no ens podran arrabassar mai.

Sílvia Orriols

Advertisements