mengualImagineu que el dia 22 de gener del 2012 el diari Ara no hagués publicat l’article de l’Eduard Voltas —d’ERC—. I que el 26 de febrer del mateix any no li haguessin publicat el seu article «En castellà també, sisplau» en el mateix diari. En el títol d’aquest article ja es mostrava obertament partidari de fer malbé la llengua (sisplau en comptes de si us plau). Imagineu-ho.

Les intervencions de l’Albert Branchadell i d’altres, que eren l’eco del que havia dit en Voltas, tampoc no s’haurien produït. I, el més important, no hauria sortit en Mas a defensar l’espanyol com a patrimoni de Catalunya i, el 12 d’octubre del 2012, a dir que «L’espanyol seguirà sent idioma oficial i d’aprenentatge obligatori a les escoles catalanes». Segurament en Junqueras tampoc no hauria sortit, el 22 de desembre, dient allò de “Hi haurà dos estats amb l’espanyol oficial a la UE. Catalunya contribuirà a una major projecció de la llengua espanyola a la UE i defensarà els interessos de l’Estat espanyol».  Avui dia, sense complexos, el líder d’ERC ha fet una llei de croada personal de l’oficialitat de l’espanyol en una Catalunya independent.

I, és clar —no pas esclar, com diria en Voltas—,  jo mateix tampoc no hauria tingut necessitat d’escriure, el 20 de març del 2012, el meu article «L’única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana», quan ja vaig veure venir el desastre.

Imagineu, doncs, que res de tot això no hagués succeït. Segurament tampoc no haguessin sorgit, si més no amb la força que tenen ara, aquests del «Súmate», que varen anar remenant    la cua davant del Govern, fins que el 4 de març del 2014 els va rebre el President. En sortir, els qui mai no obren la boca en la nostra llengua deien: «En Mas ens ha dit que el castellà serà oficial». Ja tenien el que volien. I en Mas havia venut la nostra llengua per un grapat de vots insegurs de la població espanyola que viu a Catalunya.

Imagineu que aquest moviment dubtós, el líder del qual varen posat en els primers llocs de la llista de Junts pel sí, no hagués tingut cap protagonisme. No haurien pogut convèncer molts catalans que cal una Catalunya bilingüe, que cal que l’espanyol continuï a ser oficial. I dic catalans perquè em penso que aquesta ha estat la funció d’aquesta gent: convèncer catalans. D’espanyols dubto molt que n’hagin convençut cap: ells ja tenen l’espanyol oficial des de sempre.

Imagineu que el disbarat de l’oficialitat de l’espanyol, doncs, no s’hagués escampat com una follia. Tampoc, ben segur, no hauríem vist disbarats col·laterals com ara que l’Institut Ramon Llull hagi de protegir la literatura en espanyol. No hauríem vist un dibuix promogut per l’Òmnium amb la mítica Norma i un noi que li respon en espanyol. O propaganda electoral de Junts pel sí editada en espanyol.

Sembla ben bé que la llengua amenaçada sigui l’espanyola i cada dia s’hagin de fer passos per deixar ben clar que ningú ha de tenir por que perdi el seu paper dominant. Ho deia així de clar en Romeva: «Català i castellà tindran els mateixos drets que tenen avui».  Imagineu que no s’hagués arribat a proclamar tan clar que res no canviarà, que l’espanyola continuarà sent la llengua del senyor i la catalana la de l’esclau que de seguida s’afanya a fer servir la de l’amo. Imagineu-ho. Què podria haver passat?

El més curiós és que hauria costat exactament el mateix fer les coses d’una altra manera. I s’haurien obtingut els mateixos vots, potser més. Donar per fet que la llengua catalana seria l’única oficial en una Catalunya independent no hauria provocat cap escàndol, hauria estat la conclusió lògica i natural a què hauria arribat tothom. Tothom menys en Voltas, potser. Però, si la classe política hagués estat decidida en aquest sentit, no hauria tingut oposició. S’hauria pogut deixar ben clar que Catalunya, com a país, només té una llengua.
Feta malbé, en procés d’extinció, però encara amb possibilitats de salvar-se. Com? No cal dir que l’oficialitat única no vol dir la salvació del català. És condició sine qua non, però no pas suficient. Caldrien altres mesures, a parer meu. La primera seria que a la futura Constitució no hi figurés per a res la llengua espanyola. Una possible regulació del seu ús s’hauria de fer amb lleis de rang inferior. Aquesta llengua, com qualsevol altra llengua estrangera, hauria de ser optativa a l’ensenyament, no pas obligatòria. En canvi, sí que inclouria a la Constitució un paràgraf com ara aquest: «Atesa la precària situació de la llengua catalana, l’Estat dedicarà recursos humans i econòmics al seu redreçament fins que s’assolirà la completa normalitat lingüística. Ço és, la seva presència a tots els àmbits de comunicació social i el seu paper de llengua comuna de tots els catalans».

Imagineu la nostra llengua posada en un primer pla, i tots els catalans brandant-la com el nostre senyal d’identitat més preuat. Ajudats, sí, per un estat català. Cofois d’usar-la, cofois de SER.

Malauradament això és un somni que, amb els partits polítics actuals, mai no esdevindrà realitat. Perquè han tirat pel dret, sense escoltar els sociolingüistes, com exigia en Gabriel Bibiloni, per exemple. I sense voler veure la cosa més òbvia: el peix gros es menja el petit, l’espanyol es cruspirà el català. Els polítics han estat sords i cecs perquè no els interessa la llengua, només els vots per aconseguir un estat. Confonen, intencionadament, el mitjà amb l’objectiu. I aconseguiran allò que ni l’autonomisme ha aconseguit: la completa substitució del català per l’espanyol.

En Joaquim Arenas i Sampera, un dels ideòlegs del model d’immersió lingüística, declarava: «L’única llengua oficial de la República Catalana ha de ser el català. Tota la resta és una traïció. Per tant, si el català no ha de ser l’única llengua oficial a Catalunya amb mi que no hi comptin. Jo no votaré a favor de l’estat català».

I jo acabava el meu article de l’any 2012 amb aquestes paraules que sostinc avui, més que mai: «A la lluita per un Estat Català com aquest (el proposat a la Constitució de l’Havana, amb la llengua catalana única oficial), sí que m’hi veuran. Per aconseguir un país que ja no seria el meu —el nostre—, no».

Evidentment, jo tampoc no vaig votar la candidatura de Junts pel sí, atesa la seva obsessió per fer oficial l’espanyol de forma definitiva. Ara sembla que han fet un costum de barallar-se amb la CUP, dia sí dia també. Tant de bo peti tot i surti un partit nou amb cara i ulls: primer punt, independència per salvar la llengua. I que pleguin aquests falsos catalans que presumeixen de parlar sempre espanyol, que no ens calen pas per a res.

Imagineu com n’hauria estat de senzill fer les coses d’una altra manera. I quant de temps perdut! Gràcies, polítics traïdors, per anar contra el sentit comú.   

Vicenç Mengual

Advertisements