Tot i ser nét d’immigrants, estic fart de sentir que la immigració espanyola va crear riquesa a Catalunya (com si no existís Catalunya abans de la immigració) i de la mentida que el català era la llengua de la burgesia i el castellà la de la classe obrera.

Primer: l’alta burgesia parlava castellà perquè quedava més fi. Qui va viure a la Catalunya pre-immigració sap que els Salisachs, els Tusquets, els Godó, etc, parlaven castellà. Eren zombis espanyolitzats. El català era la llengua del botiguer, del perruquer, de la senyora del mercat o del bar del Joan.

Segon: A Barcelona els barris de Sants, Sant Andreu, etc, eren obrers i s’hi parlava català, que era la llengua de la classe obrera autòctona.

Pel que fa a la suposada riquesa: vingueren els immigrants espanyols amb molts diners per a invertir? En arribar obriren negocis? Tenien carreres universitàries ? La resposta és un triple No. Arribaven amb una mà al darrere i una altra al davant a fer d’assalariats. I molts ni tan sols sabien llegir. A tall d’exemple, la meva àvia paterna, que arribà de Galícia sense saber llegir a servir a una casa d’una família benestant, els quals la van ensenyar a llegir i escriure. I amb ells, per primer cop, va poder disposar dels diners que guanyava. Per tant, com diu la Patrícia Gabancho a El retorn dels catalans, la riquesa la va crear la iniciativa empresarial catalana. El mèrit va ser dels empresaris catalans d’aconseguir posar a treballar  tota aquella gent.

I ara parlem de la part negativa d’aquesta immigració: en quina llengua parlaven el Vaquilla, el Torete, Dieguito el Malo, etc? Tots en “la llengua de l’imperi“. En quina llengua es parla majoritàriament als barris més conflictius de l’Àrea Metropolitana de Barcelona? En castellà. Sóc nascut a la primera meitat dels anys setanta i no conec ningú que l’hagin atracat en català. Si anéssim a les presons catalanes (i, sobretot, si hi haguéssim anat als anys 70 o 80) veuríem que la llengua catalana és l’excepció.

Amb això no estic acusant els paisans dels meus avis de delinqüents: només deixar clar que l’excés d’immigració va representar un augment de la delinqüència. Això és una realitat: quan en un país hi ha excés d’immigració, arriba un moment que no hi ha feina per a tots. Llavors, les poques sortides que hi ha són tornar al lloc d’origen, la mendicitat o la delinqüència. Ja va passar a començament dels anys trenta amb els murcians: quan es va acabar la construcció del metro i l’Exposició Universal de 1929 molts murcians es van trobar que ja no  tenien feina, perquè allò pel qual els havien contractat ja havia finalitzat. Per això  molts es dedicaven a deambular pels carrers i alguns van caure en la mendicitat, la delinqüència o la prostitució. Tot excés és perjudicial. I el d’immigració no és cap excepció tot i que dir-ho sigui políticament incorrecte.

Catalunya ja existia abans de l’allau migratori. I molts anys abans que la directora de la revista El Jueves fos agredida per feixistes, la redacció d’El Cucut va ser atacada per militars. La revolució industrial es va fer sense la necessitat de la immigració espanyola. Només amb els catalans de les zones rurals. La gran diferència és que tots aquests parlaven català. Com també la immigració espanyola de començament del segle XX. Per què? Perquè eren pocs i, per tant, la seva integració a Catalunya no va ser difícil. Si un immigrant es troba en minoria es relacionarà amb els autòctons de la seva nova terra. Però si troba prou paisans seus per completar el seu cercle de relacions personals no s’integrarà. Això explica que les onades migratòries d’entre els anys  10 i els 30 s’integressin millor que les que vingueren entre els anys 50 i 70. Va ser qüestió de volum.

I, tornant a la meva àvia, jo, fins als vuit anys, no vaig saber que era gallega perquè sempre ens parlava català. Si poséssim al seu costat la Mercedes Salisachs, hi veuríem que més val foraster integrat que català renegat

Tercer: en què va influir l’excés d’immigració espanyola en la llengua catalana i en l’intent del franquisme de convertir Catalunya en Nova Castella? Després de la Guerra Civil es va voler eliminar la llengua catalana. Primer amb la força de la llei: l’ensenyament, els documents oficials, l’administració pública, la literatura (tret d’alguna excepció), etc, tot era en castellà. No obstant la gent a casa i al carrer continuava parlant català, la llengua pròpia de Catalunya, com és lògic. Els falangistes, guàrdies civils i altres del món del “no sap amb qui està parlant?” quan passaven estaven amatents que tothom parlés en cristià (tot i que Jesucrist parlava arameu i no pas llatí. Parlava la llengua del poble i no pas la de l’imperi. A això em refereixo quan dic que Espanya és l’imperi romà i Catalunya la terra de Crist), i la gent va aprendre a canviar d’idioma quan passaven ells. Al pati del col·legi, el mateix si passava el professor de Formació de l’Esperit Nacional o segons quins capellans.

Un dels llocs on encara es podia sentir el català era a les esglésies (com deia el fundador de Fuerza Nueva: el catalán en la mesa y en la misa), tot i que alguns espanyols no hi estaven d’acord: en Luis De Galinsoga, director del diari La Vanguardia al 1960, en una missa en català va exclamar “ésta es la misa de Companis!” i diuen que, seguidament va dir “Tots els catalans són una merda“. No cal dir que dit diari va patir una forta davallada de vendes i d’anuncis publicats. I en Galinsoga va haver de dimitir.

Bé, doncs si tot hagués continuat així, amb la mort del porc al setanta-cinc i després de la transició, la imposició del castellà hauria quedat poc més que en un malson. Hauria continuat sent obligatori el coneixement del castellà, però el català hauria continuat sent una llengua normalitzada amb la qual  no hauria existit la necessitat de canviar de llengua, tret de comptades excepcions i situacions concretes.

Però a partir dels anys cinquanta, a poc a poc, i molt ràpidament a partir dels anys seixanta començaren a arribar immigrants de l’Estat espanyol. Tots castellanoparlants, amb l’excepció d’alguns que parlaven gallec, però que també tenien l’obligació de conèixer el castellà. A tota aquesta gent no se li podia parlar en català perquè no el sabien. No et deien “Rojillo! habla en cristiano!”, però sí “me puede hablar en castellano que no entiendo el catalán, por favor?” . No eren irrespectuosos ni despectius, però el resultat era el mateix: els havies de parlar castellà. La culpa no era d’ells, però aquest era el resultat. Van ser utilitzats pel règim franquista per, en llenguatge de l’ex-ministre Wert, espanyolitzar Catalunya. I, a mesura que arribaven, anava creixent el fet d’haver de parlar castellà fora de l’oficialisme (al carrer, al pati del col·legi, al bar, etc) perquè t’entenguessin. Es pot dir que, posant com a exemple el col·legi, l’autoritat va imposar el castellà a l’aula i la immigració al pati. Va ser el moviment migratori més gran a l’Europa del segle XX. S’ha de tenir en compte que, després de la guerra civil, Catalunya  tenia 2.890.974 habitants. Al 1950, quan va començar a arribar immigració espanyola, 3.240.313 habitants. Durant la dècada dels cinquanta l’immigrant a Barcelona i rodalia  anava a viure a barris que ja existien i, per tant, sentia el català al carrer i es familiaritzava. Però, a partir de 1960, quan Catalunya ja tenia 3.925.779 habitants, i durant el període 1960-1969, van arribar 720.000 immigrants espanyols (72.000 anuals), i, al 1970 Catalunya ja tenia 5.122.567 habitants. I es van formar barriades noves habitades completament per immigrants espanyols (Bellvitge, Torrebaró, Sant Cosme, Bon Pastor, etc. I fins i tot una ciutat sencera, com Badia del Vallès). Aquest barris eren pràcticament colònies espanyoles on el català no existia i, per tant, els seus habitants no es familiaritzaven amb la llengua autòctona.

Arribats aquí és quan a Progrelàndia em crucifiquen, em diuen feixista i xenòfob, em recorden el lloc d’origen dels meus avis i em diuen que aquella pobra gent venia a guanyar-se la vida. Per tot seguit dir-me que amb el seu establiment a Catalunya van crear riquesa i que totes les coses bones que tenim avui dia és gràcies a ells i el seu treball.

Anem per parts:

  • Pel que fa al meu suposat feixisme i xenofòbia, mai no es pot acusar una persona d’això per dir el que veu o la seva opinió. I la meva opinió és que tots els excessos són perjudicials (l’excés de consum de sal, d’alcohol, de carn vermella, de sucre, l’excés de treball, com també el de sedentarisme, etc). I en una població o país l’excés d’immigració no és cap excepció. Perquè el factor superfície és sempre el mateix, i, quan més immigrants arribin, més difícil serà la seva integració.
  • És cert que darrere les onades migratòries hi ha històries de fam, pobresa i necessitat, però també que allà on arriben molts immigrants inevitablement augmenta la demanda de treball. I ja sabem com funciona el mercat laboral: si creix molt la demanda de feina els demandants hauran de reduir les seves exigències i això dóna lloc a la precarietat laboral. I arribarà un moment que no hi haurà feina per a tothom i, conseqüentment augmentarà l’atur i serà més difícil trobar feina.
  • La terra d’origen dels nostres ascendents no hauria de servir de vena als ulls per no reconèixer les coses com són. Igual que als Estats Units o altres països on va existir l’esclavitud fins el segle XIX, els descendents dels traficants d’esclaus no estan obligats a justificar l’esclavitud per molt que els seus rebesavis visquessin d’això. En el meu cas, les terres d’origen dels meus avis (dels meus rebesavis en cas d’un d’ells) no m’ha d’impedir reconèixer que l’excés d’immigració té les seves parts negatives i que, com tots els excessos, són perjudicials.
  • El fet que tres dels meus avis i els pares de l’altre fossin immigrants no m’obliga a res amb les seves respectives terres. Ningú escull la terra dels seus ascendents. I no li devem res a allò que no hem escollit. De fet, ni tan sols a la nostra terra, perquè ningú escull on neix. Per això si a algú no li agrada on ha nascut és lliure per anar-se’n. Això sí: el preu serà adaptar-se lingüísticament, social i cultural a la seva nova terra. Sense actituds colonialistes ni fer bandera de la seva terra d’origen (si el sr. Francisco Garcia Prieto s’estima tant la seva Andalusia, que s’hagués quedat allà).

Finalment, voldria dir que per  mi la solució no és pas prohibir la immigració ni alçar un mur com el que vol alçar en Donald Trump a la frontera amb Mèxic. El que cal fer és ajudar als països més pobres perquè la seva gent es pugui guanyar la vida dignament i sense passar necessitats. Que si volen canviar de país  no sigui pas per necessitat.

Jordi Aznar

Advertisements