joaquim torrentNo sé si heu parat esment en la perversitat de certes elaboracions semàntiques creades amb fins confusionàries, com les definicions de “nacionalistes” i “no nacionalistes” usades a l’Estat espanyol, especialment amb referència a Euskadi. Són definicions que freguen l’absurditat i dignes d’un Goebbels d’estar per casa. Algú pot arribar a creure, especialment després dels recents i lamentables episodis parlamentaris, que el PP i el PSOE són “no nacionalistes”?

Més que de partits “no nacionalistes” caldria parlar de partits “onanonacionalistes” (SIC), hereus d’una ancestral política d’assimilació imperialista, descarada o dissimulada, segons els vents que bufin, i que fan ostentació d’un nacionalisme estèril i prepotent de matriu castellana i maneres de fer jacobines.

D’altra banda, creiem que els partits que realment cerquen l’emancipació nacional de les societats a les quals representen haurien d’anar amb molt de compte a l’hora de fer servir el mot “nacionalisme”, atès que pot ser mal interpretat. De fet no és més que una qüestió semàntica: el partit creat per Hitler, per exemple, es deia nacionalsocialista, i actualment no se li ocorre a ningú blasmar els partits socialistes perquè la seva denominació formés part de la del partit nazi. De la mateixa manera, no té res a veure el nacionalisme dels grans estats -allò que defensen Rajoy i Hollande, per a entendre’ns- amb els moviments nacionals emancipadors, propis de pobles sense estat i, fins i tot, de petits pobles independents agredits per grans potències -com hem vist històricament.

Ens seria molt útil desmarcar-nos de les connotacions pejoratives -a causa, en part, a la seva imprecisió- del mot “nacionalisme” i fer servir també altres mots alternatius, com “sobiranisme”, “moviment d’emancipació”, o, encara millor, simplement “catalanisme”, per a remarcar que no tenim res a veure amb els imperialismes agressius d’estat, els quals ben sovint, en el súmmum del cinisme, es camuflen sota la denominació de “no nacionalistes”. No és sobrer recordar que catalanisme i espanyolisme, ja d’ençà dels seus mateixos orígens, han estat dues realitats incompatibles, com l’oli i l’aigua, i que, per tant, qualsevol temptativa d’apropiar-se el mot “catalanisme” per part de partits intrínsecament centralistes no pot ser més que una maniobra barroera per a fer-se seu un concepte que no els pertany de cap de les maneres, el qual, lluny de les de vegades connotacions pejoratives del mot nacionalisme, es revela com el més adequat per a substituir aquest a casa nostra -i qui diu “catalanisme” diu “valencianisme” o “mallorquinisme”, sempre, és clar, que es faci tenint consciència de la nació comuna.

Joaquim Torrent

Advertisements