joaquim torrentJa fa uns anys, quan Joan Tugores n’era rector, els diaris es van fer ressò de l’oferiment de la Universitat de Barcelona, mitjançant internet, de gairebé 140 cursos de les més diverses matèries; d’aquests cursos, 120 es feien en castellà, 20 en català, tres en anglès…. És a dir, al capdavall s’oferien en català el 14% dels cursos, i l’oferta de cursos en castellà era deu vegades superior a l’oferta de cursos en català. Com vaig dir en un article, es donava la paradoxa que els estudiants de països estrangers, com els llatinoamericans, tindrien més oferta en la seva llengua que no els catalans… Una situació, certament, indignant i que no deu haver canviat gaire -pel que fa a la situació de desavantatge del català-, tot i que té la seva lògica, ja que la nostra és una llengua minorada d’una nació sense estat propi. En canvi, les llengües minoritàries -però no pas minorades- de petites nacions europees sobiranes no tenen -almenys en aquest grau- aquests problemes; si bé és cert que la influència de l’anglès és cada cop més gran, tot i que a favor seu té que aquest, a casa nostra, actua primordialment com a interlingua global i no com a llengua ètnica, com, per exemple, ho era el rus a Estònia, ara arraconat arran de la independència, afortunadament per als estonians.

Malauradament, les coses, lingüísticament, han empitjorat -com demostren els estudis estatístics-, amb la globalització, amb la immigració extraestatal, amb el boom turístic que ha experimentat Barcelona i amb la superoferta dels mitjans de comunicació de massa en altres llengües que el català. Una situació que ha servit perquè, com acabem de veure en el cas de Lasalle-URL, aflorin conductes atàviques, que havien romàs més o menys soterrades o dissimulades, de certs ordes religiosos que sempre s’havien caracteritzat pel seu afany castellanitzador. Ja ens avisava Modest Prats, qui deia : “Si tota la feina que es fa a les escoles no s’inscriu en un projecte de normalització lingüística els resultats seran sempre molt desproporcionats a l’esforç. A més, correm el perill que el català sofreixi una mena de procés de llatinització i es converteixi en una llengua per aprendre a l’escola, per usar en determinats casos simbòlics, però que no tinguin una realitat d’ús en la societat. si no canviem la situació, ens ho juguem tot, no només és saber llegir i escriure, la situació greu és ara a l’altre cantó, és a dir, el de l’ús viu i habitual de la nostra llengua.”

A banda que aquest nou ordre de coses juga en contra del català en massa aspectes; un exemple claríssim és el del programa Erasmus. Ja ens ho feia veure, premonitòriament, un estudiant danès en una carta a l’AVUI el 2002 en què deia, tot ficant el dit a la nafra: “Vaig trobar molt estrany que tothom em demaanés: ‘per què vols aprendre català?’, i que ni una vegada els meus companys em demanessin: ‘per què vols aprendre castellà, en lloc de català?’ A més a més, vaig tenir algunes males experiències, no amb els professors, sinó amb altres estudiants d’Erasmus, sobretot francesos i els italians (SIC). Ells tenen com a llengua materna una llengua romànica, però jo i la resta de catalans havíem d’assistir a classes en castellà només perquè hi havia una francesa que deia que no entenia el català.”

Certament, si no s’hi fa res la situació pot arribar a límits irreversibles. Existeix la voluntat política d’esmenar aquest estat de coses? En cas afirmatiu, tenim prou mitjans? Hi seríem a temps? Massa interrogants intranquil·litzants…

Joaquim Torrent

Advertisements