LaSageta.net

Diari català i independent

La llengua, un pesat llast per a la classe política

joaquim torrentDarrerament estem veient, amb declaracions i fets, com els nostres polítics (SIC) afirmen sense cap mena de pudor que la qüestió de la llengua és una “qüestió a superar” (RESIC), i que el que cal és mirar cap al futur i deixar-nos de romanços, que el més important és ser força cosmopolita, per exemple fent servir el castellà. Tot això i més, i no únicament des del camp del sucursalime o l’unionisme, sinó també des del camp dels que s’autoanomenen sobiranistes. És una remor de fons persistent i profunda, que ja fa molts anys que es percep i que no ha emmudit mai, al contrari, ha augmentat d’intensitat. Una remor que, en definitiva, duu implícita l’acceptació de la supremacia de la llengua espanyola en tots els ordres de la vida pràctica i quotidiana – canals de televisió digital, publicitat, contractes, relacions internacionals, etc. – amb la qual cosa el català resta relegat al bagul de les antigualles, que de tant en tant s’obre per a desempolsar-les però que, malgrat el seu valor afectiu, més val mantenir en un racó i en la intimitat.

Algú podria esmentar el mot “fracàs”, però no seria escaient, perquè per haver-hi fracàs primer cal que hi hagi hagut la voluntat d’ obtenir uns resultats diferents dels obtinguts, cosa que, sincerament, és dubtós que en el cas del català hagi existit de veritat per part d’uns polítics que des de sempre s’han arronsat d’espatlles i encolomat el mort (de la llengua) a la ciutadania -només cal recordar aquella famosa campanya del “depèn de tu”- , i que han demostrat que la qüestió de la llengua era per a ells un immens llast. De fet no hauríem de sorprendre’ns -tot i que amb les intervencions del senyor Rufian molts conciutadans, astorats, es posin les mans al cap-. Ja fa molts anys Joan Fuster en l’opuscle “Ara o mai, Per una cultura catalana majoritària” va dir clarament que “si als Països Catalans l’idioma fos fàcilment extirpable, la classe política hagués optat per extirpar-lo”. Igualment Quim Monzó va afirmacions del mateix tarannà: “És tan evident que la llengua agonitza que abans de l’occitanització definitiva volen assegurar-se el futur”. “Ara, ves per on -continua dient- la llengua no és l’eix de la nació. Que és la manera diplomàtica de dir: no subordinem les poltrones a la llengua perquè les podríem perdre”. Una actitud que el senyor Pujol ja va posar en pràctica a finals dels 90 quan, per exemple, parlava en castellà a Viladecans o Nou Barris i que ara en la present campanya, malauradament, ha esdevingut norma generalitzada…


Joaquim Torrent

Advertisements
%d bloggers like this: