LaSageta.net

Diari català i independent

L’estranya consciència dels catalans

Sílvia OrriolsTothom en té, de consciència. Si afirmo que la nostra és estranya no és per a generar debats estèrils ni cercar bregues virtuals, confuses i innecessàries… només constato realitats.

Mentre altres nacions en lluita per l’alliberament nacional avantposen la seva causa a tot i a tothom, nosaltres, per pròpia voluntat, abandonem constantment el plet de la Nació per a dedicar-nos a salvar el món, a fer-lo un lloc més just, noble i equitatiu… (per a aconseguir-ho, és clar, ens veiem abocats a oblidar que el “món” és, precisament, qui consent i alimenta la injustícia que fa segles que nosaltres mateixos arrosseguem i patim).
Ens planyem del dolor dels altres, del seu martiri, del seu desterrament … manifestem el suport als seus drets, al seu benestar, a la seva tranquil·litat… esmercem temps i recursos a fer prevaldre la seva veu; som el micròfon que esventa al món la seva esperança i la seva voluntat…

I Catalunya, mentrestant, espera, pacientment, que arreglem el món, que en foragitem tota maldat i tota injustícia, frisosa perquè, un cop resoltes totes les raons que eufòrics hem encetat, acabem recordant d’on venim i quin és el nostre veritable deure.

Però, per més que espera tanda, mai no li toca el torn. Davant seu, veu escapolir-se el somni i la frisança de generacions i generacions que van bregar per la seva supervivència, per la seva eternitat…que ignoraven, mentre empunyaven la senyera, que hi havia cap altra causa llevat de la dels seus avantpassats.

Eren altres temps, certament, temps antics, en què els catalans tenien consciència de catalans; lluitaven perquè ningú no pogués arrabassar-los ni la terra ni la identitat.

Avui tot això s’ha esvaït. L’amor a la Pàtria és patrimoni dels arxius i dels llibres empolsinats, Catalunya ha esdevingut relíquia del passat; oblidada en el tràfec del present, s’escola entremig de les causes humanitàries que ens delim per protagonitzar.

En coneixeu cap, de nació, que es dolgui més de les llàgrimes alienes que de les trifulgues i vicissituds dels avantpassats? Cap que senti més el dolor d’un estranger que el suplici de la pròpia carn?

Jo en conec un que, en lloc de venerar els seus morts, venera refugiats. Un que, en lloc de protegir els seus fonaments, escampa arrels i tradicions enemigues. Un que du cenyida la mort i que, malgrat tot, és amb el patiment dels altres que s’esparvera.

Conec un país estrany.

Conec l’estranya consciència dels catalans.

Sílvia Orriols

Advertisements
%d bloggers like this: